Jordi Díaz Gibson, coordinador del NetEduProject, professor a la FPCEE Blanquerna, actualment professor visitant a la Universitat de Wisconsin.
L’enfortiment de les relacions entre escoles i facultats d’educació és essencial tant pel creixement de les dues institucions, com per la millora educativa d’un territori. Escoles i universitats comparteixen responsabilitats i horitzons des de posicions complementàries: pretenen millorar la inclusió de l’alumnat, l’èxit educatiu de tots, la qualitat de l’ensenyament, els processos d’innovació educativa, l’aprenentatge personalitzat, la relació família-escola, entre d’altres. Una qüestió cabdal és com podem co-construir nous espais de col·laboració entre escoles i universitats que ens facin créixer a tots. Si bé existeixen algunes experiències col·laboratives destacades, encara ens resta un camí important a recórrer en aquesta direcció. Cal que junts repensem un nou escenari de complementarietats i col·laboracions per a la millora de l’educació al nostre país.
Però repensar és una acció doblement complicada per a tots nosaltres, i més encara si estem parlant de conceptes propers i ben assentats en el nostre cervell com són l’escola, la universitat o l’educació. L’informe Rethinking Education de la UNESCO (2015) argumenta que cal repensar l’educació convertint-la en un bé comú en el marc d’un context canviant, interconnectat, globalitzat, amb grans contradiccions i evidents desigualtats socials. Repensar, doncs, fa referència a tornar a comprendre un mateix objecte que ja havíem interpretat prèviament, però des d’una perspectiva diferent.
Per tant, repensar és un camí de tornada i d’anada on primer deconstruïm el procés de comprensió que varem elaborar amb experiència, esforç i emoció, on ens desprenem d’una petita part de nosaltres que ens dóna seguretat, i finalment iniciem un nou procés per donar un nou sentit a l’objecte. Per exemplificar aquesta transformació complexa dins el nostre cervell, darrerament a les meves classes a la universitat he utilitzat l’exemple d’aprendre a anar en bicicleta. En aquest vídeo, el protagonista de l’experiment tarda mesos en aprendre a anar en bicicleta amb la direcció creuada -on si gires el manillar a la dreta la bicicleta gira a l’esquerra, i si el girés a l’esquerra la bicicleta gira a la dreta-. Ens explica que l’algoritme que segueix el nostre cervell per anar en bicicleta és profund, rígid i inconscient, i de la mateixa manera, caldrà un esforç important de moltes hores de dedicació per a desaprendre i a aprendre’n un de nou.
L’escola, la universitat i la relació entre ambdues són objectes propers que hem interioritzat al nostre cervell, dotant-los de sentit mitjançant els coneixements previs, els prejudicis i l’experiència. Així doncs, repensar la relació entre escoles i facultats d’educació incorpora una prèvia obligatòria que fa referència a deconstruir part del que sabem i allunyar-nos en la mesura del possible de tot allò que ens impedeix pensar de la forma més lliure possible. El thinking and acting outside the box fa referència a aquest allunyament de l’objecte i de nosaltres mateixos per apropar-nos a una realitat de forma flexible i creativa. Des d’escoles i universitats ens hem de preguntar de nou ‘què podem oferir a l’altre?’, ‘què ens poden oferir a nosaltres?’ i ‘com podem millorar conjuntament l’educació dels infants i joves en el context actual?’. A continuació presento 5 idees que considero importants per repensar la relació Escola-Universitat fora de la nostra caixa de seguretat.
1. Una visió àmplia i col·laborativa
Per entendre realment les possibilitats de les relacions professionals i institucionals entre l’escola i la universitat ens cal una major amplitud i obertura vers l’altre. Davant d’un repte, caldrà que els professionals cerquem aliances dins i fora de la pròpia institució. Aquest posicionament requereix una voluntat honesta per conèixer i reconèixer l’altre com a igual i interdependent, l’humilitat d’aprendre contínuament de l’expertesa i experiència de l’altre, i el convenciment que junts som més capaços i més efectius. En aquest punt, tots som aprenents i experts alhora, en tant que tots tenim la nostra experiència i expertesa i la posem a sobre de la taula per construir conjuntament la reflexió i l’acció.
2. Focalitzar en la millora educativa de les escoles i dels nens i joves
Universitats i escoles n’hi ha moltes i diverses a Catalunya, caldrà doncs que els seus professionals trobin aliances des de la proximitat d’una forma flexible i contextualitzada. Per poder connectar els camins i donar sentit a les interaccions caldran lideratges educatius que dibuixin un horitzó compartit clar per a tots els participants, on els nens i joves estiguin al centre de l’acció. Per tant, les tasques compartides com l’acció pedagògica, la recerca, l’avaluació, la formació dels futurs mestres i la innovació, entre d’altres, estaran dirigides explícitament al canvi i la millora final de l’educació dels nens i joves d’un context determinat.
3. Més interacció en nous espais compartits
L’enfortiment de la relació entre escoles i universitats passa per la generació de confiança entre els actors. Alhora, la confiança demana que reduïm la distància física entre tots ells, afavorint les interaccions en el dia a dia. Per tant, cal buscar ponts en forma de nous espais compartits que ens ajudin a connectar i entendre’ns, on mestres trepitjin la facultat, professors universitaris trepitjin escoles, infants trepijin facultats etc. Alguns exemples serien: espais de reflexió sobre la pràctica dins l’escola on participin de manera estable mestres, estudiants de pràctiques i professors universitaris; espais canviants dins de la universitat destinats a l’experimentció i a l’aprenentatge d’infants, joves i famílies, on es trobin aquests amb estudiants del grau d’educació, mestres i professorat universitari; espais compartits a l’escola on es discuteixin problemàtiques i es dissenyin processos d’innovació i avaluació de projectes, on quedi clar qui participa i com en cada fase; o bé tercers espais dins de la comunitat que apleguin els diversos professionals i estudiants en projectes comuns.
4. Una relació per projectes
Un cop les facultats d’educació, els seus grups de recerca i les escoles del territori engeguin projectes conjunts a mig i llarg termini ens allunyarem d’una relació distant centrada en la burocràcia i l’aleatorietat, per passar a una centrada en la confiança i les sinergies. Així doncs, tots els actors interessats -mestres, professors universitaris, recercaires, estudiants de grau, estudiants de màster…- podran participar d’aquesta relació d’una manera estable i amb un sentit de projecte compartit. Alhora, els alumnes del grau d’educació en pràctiques, que es mouen entre ambdues institucions al llarg de la seva formació, podran implicar-se en aquests projectes. Per tant, a l’hora de decidir o assignar escoles de pràctiques els futurs mestres podran decidir en quins projectes volen participar segons els seus interessos. Les escoles veuran com els seus projectes s’enforteixen amb l’acció dels estudiants, mestres i professors, alhora que els propis estudiants -i la resta d’actors- viuran un aprenentatge realment significatiu.
5. Incorporar nous agents a l’equació
Les relacions entre els professionals educatius són un mitjà clau per a millorar l’acció educativa, i en la mesura que puguem enriquir el nostre ecosistema educatiu i social, serem més capaços d’assolir els objectius educatius finals. Per tant, la relació entre escoles i universitats ha de ser una equació oberta a nous actors vinculats i interessats en els reptes abordats. Una qüestió que ens hem de plantejar en qualsevol dels projectes engegats entre escoles i universitats és: qui més ens pot ajudar a assolir els objectius educatius? Entitats educatives del barri, agrupacions de famílies, ajuntaments i altres administracions, o altres agents del sector social i sanitari poden ser aliats importants, aportant un valor adicional a totes les fases de l’acció.
